PROVES LLIURES CICLE I

EL DIVENDRES 30 DE NOVEMBRE ES REALITZARÀ LA PROVA LLIURE DE CICLE I


NOMÉS ES PODRAN PRESENTAR ELS ALUMNES QUE JA ESTIGUEN PRE-INSCRITS


HORARI : 9 :15 FINS 11: 15

AULA -9 DEL 1r PIS



*IMPORTANT: CAL DUR EL DNI

MATRICULA "PREPARACIÓ PROVES LLIURES CICLE SUPERIOR"

ENCARA QUEDEN PLACES PER ALS GRUPS DE PREPARACIÓ DE LES PROVES :

COMUNS:

GRUP-1 (MATÍ)
GRUP-4(VESPRADA)



*ESPECÍFIQUES "TOTES"

VISIONS D'ESPANYA: SOROLLA A L'HISPANIC SOCIETY

L'Escola va visitar els dies 21 i 22 d'0ctubre l'exposició "Sorolla, Visions d'Espanya". L'assistència va ser molt bona i les persones participants van gaudir de l'excepcionalitat de l'obra exposada que potser no es tornarà a veure mai més fora de la seua seu a la Hispanic Society de Nova York.

Col·loquem a continuació un breu resum del apunts de classe en castellà que expliquen els detalls de com es va arribar a consolidar aquest gran projecte pictòric.

"El éxito obtenido en los Estados Unidos por Sorolla en los años 1909 y 1911 debió determinar el encargo que recibe de The Hispanic Society of América de Nueva York, para ejecutar una decoración sobre las provincias de España. Se compromete a realizar una decoración de setenta metros lineales por tres o tres y medio de altura con representaciones de la vida actual de España y Portugal. Dos años más tarde se acuerda eliminar Portugal del conjunto. Sorolla se enfrenta con una obra mural, aunque esté pintada al óleo sobre lienzo, para la que no está preparado, pero su tesón y ganas de trabajar, además de la jugosa oferta económica (150.000 dólares) sacarán adelante el proyecto.

En 1911, Sorolla y mister Huntington firmaron el contrato por el que se comprometía a pintar una serie de paneles que representaran las regiones españolas. Vasto trabajo que finalizó en 1919.
· Recorrió toda la geografía española recabando información y haciendo estudios.
· Quiere mostrar las capas populares como depositarias del carácter nacional (acercándose al espíritu del 98)
· Representa una España típica y tradicional tomando como temas principales la fiesta y el trabajo.
· Las escenas, al margen de lo representado, nos muestran la excepcionalidad de su colorido, expresan una gran fuerza pictórica, transmiten sensaciones de movimiento, manifiestan un gran equilibrio de sus masas y volúmenes…
· En El encierro, 1914, que rememora Andalucía, la línea férrea dice el tiempo presente, pero los toros bravos, en cuyos pitones se afila tan poderosa capacidad de matar, nos regresan hasta tiempos inmemoriales de los antiguos pueblos mediterráneos.
· En El baile, 1914, de gran valor por el movimiento y el ritmo que se transmite, hay algo atávico que pervive en las bailarinas con sus danzas de evocaciones legendarias.
· En La jota de Aragón, 1914, las figuras humanas no destacan frente al paisaje sino que por el contrario aparecen plenamente fundidas con él, como si todos ellos, personajes y montañas estuviesen constituidos de la misma sustancia, integrados en un conjunto duro, frío y severo. Los vestidos son como tierra o como rocas, los brazos que se levantan propulsados por la danza son como barranqueras o collados.
· Castilla es una de las regiones mejor representadas. En Procesión del pan, un impresionante conjunto de casi catorce metros con cientos de personajes que desde la Ávila amurallada parecen avanzar hacia el centro de la sala. Sorolla ofrece una panorámica que podríamos denominar en cinemascope, en cinerama. En realidad, este efecto de gran cortejo en movimiento visto en su totalidad parece captado más con la cámara del fotógrafo que con la del cine.
· La pesca del atún en Ayamonte, 1919, es una obra maestra. El pintor ha elegido un tema que domina y con el que se siente identificado: el trabajo del mar. Bajo un toldo que tamiza la intensa y amarilla luz del sol se esfuerzan los trabajadores en arrastrar los pesados atunes, contrastando sus figuras laboriosas con la indolencia del grupo de tres marineros a la derecha. Es una pintura llena de reverberaciones, el brillo del sol en el agua es cegador como en pocas obras. El sol, que a tantos niños y pescadores les hace llevar la mano cual visera para protegerse los ojos, lo inunda todo aquí. Esta última pintura para la Hispanic fue realizada cuando ya planeaba sobre el artista la enfermedad que lo llevaría a la muerte.

El encargo de la Hispanic Society lo concluye en 1919, por lo que regresa a Madrid y toma posesión de la cátedra de colorido, composición y paisaje en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando. En el mes de junio descansa en Valencia y en agosto se embarca hacia Palma de Mallorca. Se asienta en la Cala de San Vicente de Pollensa, donde recoge distintas panorámicas de esa cala. En el mes de septiembre se acerca a Ibiza, y ahí plasma por última vez el Mediterráneo. De nuevo en Madrid, en sus ratos libres sigue ocupándose en retratos y de las últimas versiones del jardín de su casa, hasta 1920 en que pintando Retrato de la señora de Pérez de Ayala sufre un ataque de hemiplejia que lo aparta de los pinceles para siempre dejando la obra incompleta. durante tres años su familia intentará su recuperación, llevándole todos los veranos a San Sebastián y Valencia, pero el pintor languidece poco a poco hasta que fallece en la casa de su hija María en Cercedilla, provincia de Madrid, el 10 de agosto de 1923".

Felipe Garín: “El Sorolla de la Hispanic Society es el mejor Sorolla”

DANSA

L'alumnat del CP FPA "Miguel Hernández" va assistir a la representació d' "El LLac dels cignes" de Tchaikovsky.

BENVINGUTS AL CURS ESCOLAR 2007.2008

OBERTURA DEL CURS PER PART DE LA DIRECTORA DEL CENTRE, MERCÈ MATEU.

Quan es va crear aquest Centre, ara fa 22 anys, vam haver de buscar-li un nom. Un nom amb el qual ens identificàrem tots, que ens servira de model, de camí, en la nova etapa de la nostra carrera docent que obríem amb tota la il•lusió del món. El nom era important, havia de ser l’essència de la formació de persones adultes: una educació popular, integradora i alliberadora; un nom que havia de ser com el símbol de la lluita d’aquells educadors que volgueren conscienciar la societat de la necessitat de la formació permanent en un moment en el qual les persones adultes tenien grans mancances culturals i educatives, amb grans bosses d’analfabetisme marcat per la fam i per la manca d'autoestima. Aquells educadors i educadores que pensaren que amb la cultura milloraria la condició de les persones en el nostre país, sacsejat per les guerres fraticides i pel domini d’uns pocs sobre la majoria.

Va haver un moment entre els anys 30 en què moltes persones de la cultura van dedicar el seu temps a sembrar pels camps espanyols les llavors d’una nova societat. Eren valents i utòpics. Creien en allò impossible. Buscaven encendre en l’ànima de la gent la flama del saber. Perquè el saber, pensaven, era l’única cosa que podia trencar les cadenes que els lligaven a un futur inexistent. I ells lluitaven per un futur. El futur que ara, en part, perquè el treball no s’acabarà mai, gaudim nosaltres com a hereus de la seua tasca, del seu esforç. Perquè si a molts d’ells i d’elles els van furtar la vida amb l’intent, del seu sacrifici ha nascut la nova societat democràtica, que dona cabuda i respecta, fins i tot, aquells que van ser els seus botxins.

Amb totes aquestes reflexions no dubtàrem massa a triar la figura de Miguel Hernàndez., valencià, d’Oriola. Molts de nosaltres hem sentit ja parlar del pastor poeta. Quina reducció de la seua figura però alhora quina metàfora de la seua obra... La seua dedicació a la defensa de la llibertat en perill el van fer col•laborar en les "Missions Pedagògiques"; creades per l'Estat, les Missions Pedagògiques van popularitzar l'art teatral duent-lo a nombrosos pobles i ciutats. Va desenvolupar labors d'organització de tasques d'índole cultural, com foren l'elaboració d'un periòdic divulgatiu i treballs d'alfabetització de la tropa, alhora que intentava renovar i encoratjar la moral dels soldats amb recitals i lectures que alçaren l'esperit combatent dels companys des de l’"Altaveu del Front". La seua tasca propagandística va acabar quallant en una prosa, un teatre i una poesia que acabarien convertint-se en escrits de consigna política i social durant els anys que van seguir a la fi de la contesa. La figura de Miguel començà a contornejar-se en el seu paper d'escriptor del poble, precursor de la poesia social.
Hi ha poetes que, una vegada que els hem llegit, ens acompanyen tota la vida. És un grup xicotet, i són també uns versos determinats que es fixen amb obstinació en la nostra memòria creant al seu voltant, en àmbits que es dilaten sense perdre l'arrelament, l'espai que habita la veritat de les nostres conviccions. Tornar a ells, recordar-los és com tornar per fi a casa. Miguel Hernández ens centra en l' existència, ens situa en el món i ens mostra, amb la seguretat de qui sap prescindir del superflu, la misèria i grandesa de la condició humana. És el poeta d’allò primigeni: és fang, vent, raig, arbre, bou; llum i ombra; home que sent les urgències de l'amor vist en la seua integritat, sense disfressa, amb la intensitat que la vida jove demanda com exigència d'aqueixa intensitat.
Miguel Hernández va morir per defensar unes idees , amb 31 anys empresonat i malalt de tuberculosi, en 1942, abans d'haver aconseguit escriure l'obra definitiva que el consolidara com un dels grans poetes del segle XX, segons l'hispanista Ian Gibson. El seu fracàs “és un símbol d'una Espanya que va poder ser i no va ser”. Però del que no hi ha dubte és que la seua tasca ha conformat la nostra cultura, la de tota la gent, tant els instruïts com els analfabets, tothom som actors culturals. Perquè la cultura és allò que definitivament ens fa humans i ens identifica amb la natura. Allò que hem decidit transmetre als altres com l’aportació feta pels homes i dones a un món que anem fent, el treball i els esforços per crear i recrear el significat transcendental de les relacions humanes. Nosaltres entenem la cultura com adquisició sistemàtica d’experiència, però entesa com assimilació creativa, no només com emmagatzematge d’informació. Pensem que hem de fer entendre per a aquells que no el coneixen el codi de comunicació, que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura són les claus que ens obrin les portes al món de la comunicació escrita que ha conformat la nostra civilització. En essència: sentir-nos civilitzats.
I per acabar vull agafar les paraules de Pablo Neruda sobre el seu amic Miguel Hernández que ens serveix per a commemorar el 65 anys de la seua mort.

"Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!" Pablo Neruda