BENVINGUTS AL CURS ESCOLAR 2007.2008

OBERTURA DEL CURS PER PART DE LA DIRECTORA DEL CENTRE, MERCÈ MATEU.

Quan es va crear aquest Centre, ara fa 22 anys, vam haver de buscar-li un nom. Un nom amb el qual ens identificàrem tots, que ens servira de model, de camí, en la nova etapa de la nostra carrera docent que obríem amb tota la il•lusió del món. El nom era important, havia de ser l’essència de la formació de persones adultes: una educació popular, integradora i alliberadora; un nom que havia de ser com el símbol de la lluita d’aquells educadors que volgueren conscienciar la societat de la necessitat de la formació permanent en un moment en el qual les persones adultes tenien grans mancances culturals i educatives, amb grans bosses d’analfabetisme marcat per la fam i per la manca d'autoestima. Aquells educadors i educadores que pensaren que amb la cultura milloraria la condició de les persones en el nostre país, sacsejat per les guerres fraticides i pel domini d’uns pocs sobre la majoria.

Va haver un moment entre els anys 30 en què moltes persones de la cultura van dedicar el seu temps a sembrar pels camps espanyols les llavors d’una nova societat. Eren valents i utòpics. Creien en allò impossible. Buscaven encendre en l’ànima de la gent la flama del saber. Perquè el saber, pensaven, era l’única cosa que podia trencar les cadenes que els lligaven a un futur inexistent. I ells lluitaven per un futur. El futur que ara, en part, perquè el treball no s’acabarà mai, gaudim nosaltres com a hereus de la seua tasca, del seu esforç. Perquè si a molts d’ells i d’elles els van furtar la vida amb l’intent, del seu sacrifici ha nascut la nova societat democràtica, que dona cabuda i respecta, fins i tot, aquells que van ser els seus botxins.

Amb totes aquestes reflexions no dubtàrem massa a triar la figura de Miguel Hernàndez., valencià, d’Oriola. Molts de nosaltres hem sentit ja parlar del pastor poeta. Quina reducció de la seua figura però alhora quina metàfora de la seua obra... La seua dedicació a la defensa de la llibertat en perill el van fer col•laborar en les "Missions Pedagògiques"; creades per l'Estat, les Missions Pedagògiques van popularitzar l'art teatral duent-lo a nombrosos pobles i ciutats. Va desenvolupar labors d'organització de tasques d'índole cultural, com foren l'elaboració d'un periòdic divulgatiu i treballs d'alfabetització de la tropa, alhora que intentava renovar i encoratjar la moral dels soldats amb recitals i lectures que alçaren l'esperit combatent dels companys des de l’"Altaveu del Front". La seua tasca propagandística va acabar quallant en una prosa, un teatre i una poesia que acabarien convertint-se en escrits de consigna política i social durant els anys que van seguir a la fi de la contesa. La figura de Miguel començà a contornejar-se en el seu paper d'escriptor del poble, precursor de la poesia social.
Hi ha poetes que, una vegada que els hem llegit, ens acompanyen tota la vida. És un grup xicotet, i són també uns versos determinats que es fixen amb obstinació en la nostra memòria creant al seu voltant, en àmbits que es dilaten sense perdre l'arrelament, l'espai que habita la veritat de les nostres conviccions. Tornar a ells, recordar-los és com tornar per fi a casa. Miguel Hernández ens centra en l' existència, ens situa en el món i ens mostra, amb la seguretat de qui sap prescindir del superflu, la misèria i grandesa de la condició humana. És el poeta d’allò primigeni: és fang, vent, raig, arbre, bou; llum i ombra; home que sent les urgències de l'amor vist en la seua integritat, sense disfressa, amb la intensitat que la vida jove demanda com exigència d'aqueixa intensitat.
Miguel Hernández va morir per defensar unes idees , amb 31 anys empresonat i malalt de tuberculosi, en 1942, abans d'haver aconseguit escriure l'obra definitiva que el consolidara com un dels grans poetes del segle XX, segons l'hispanista Ian Gibson. El seu fracàs “és un símbol d'una Espanya que va poder ser i no va ser”. Però del que no hi ha dubte és que la seua tasca ha conformat la nostra cultura, la de tota la gent, tant els instruïts com els analfabets, tothom som actors culturals. Perquè la cultura és allò que definitivament ens fa humans i ens identifica amb la natura. Allò que hem decidit transmetre als altres com l’aportació feta pels homes i dones a un món que anem fent, el treball i els esforços per crear i recrear el significat transcendental de les relacions humanes. Nosaltres entenem la cultura com adquisició sistemàtica d’experiència, però entesa com assimilació creativa, no només com emmagatzematge d’informació. Pensem que hem de fer entendre per a aquells que no el coneixen el codi de comunicació, que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura són les claus que ens obrin les portes al món de la comunicació escrita que ha conformat la nostra civilització. En essència: sentir-nos civilitzats.
I per acabar vull agafar les paraules de Pablo Neruda sobre el seu amic Miguel Hernández que ens serveix per a commemorar el 65 anys de la seua mort.

"Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!" Pablo Neruda